Personalment
corroboro la idea expressada en el reportatge (www.educacionprohibida.com): repetim el mateix
model educatiu de fa 300 anys, predominant en el nostre sistema
capitalista tant si ens trobem en una cultura occidental o en una
d'oriental. Un model que es basa en la inculcació
de coneixements prèviament escollits i organitzats.
Podem pensar que és una llàstima
aquesta involució, però si cerquem els motius de l'estancament ens
adonem que no és una qüestió aleatòria i circumstancial. Aquest
model educatiu té un objectiu molt clar: aconseguir rèpliques el
més exactes possible del model de ciutadà adient a la societat en
la que viu, també modelada i acotada per uns poders fàctics que es
vesteixen amb pell de be per orientar cap a la bona direcció, la
productivitat, el consum...
L'adoctrinament dels infants com a
futurs ciutadans (exactament igual que en un animal) era el camí per
homogeneitzar aquesta massa, i s'havia de fer quan encara eren
petits, per gravar “a foc” aquelles idees “correctes” que
havien d'apropiar-se en el camí a l'adultesa, sense sortir-se pels
marges, sense explorar noves vies: seguiu la fletxa. L'escola era,
doncs, el millor instrument per modelar aquests futurs ciutadans.
El paradigma holista exigeix un
retorn als orígens de la espècie com a comunitat social i afectiva,
formada per individus únics que es complementen per formar una xarxa
de recolzament i creixement comú. Aquest retorn ens allunya de la
realitat capitalista de la nostra societat homogeneïtzada, orientada
i obedient.
 |
| www.educacionprohibida.com |
L'aplicació educativa de l'holisme
reforça les idees d'autoconeixement, de llibertat d'elecció,
d'acompanyament en la descoberta, de veritable atenció a la
diversitat i de connexió amb la vida, amb aquella realitat amagada
darrera els cubs (en referència al quadre de Borges). La llibertat
s'aprén dins de l'escola, ensenyant a escollir, arrelant la
responsabilitat en el si de totes les accions. I això implica que
l'escola es desfaci de la cotilla i s'obri al món per poder-se obrir
a l'infant i a l'educador.
L'escola ha de ser un lloc que motivi
l'aprenentatge, que sigui relaxat, amb persones i espais que
acompanyin la reflexió, la curiositat, les preguntes i els moments
de veritable coneixement, com quan a un infant se li il·lumina el
rostre amb la llum de la comprensió. La única doctrina és el
respecte a l'altre (mentre no impedeixis que un company pugui
treballar, ets completament lliure), el foment de les ganes de viure,
d'aixecar-se cada matí amb la il·lusió de conéixer una mica
millor el nostre món, de fer amics de veritat. En definitiva, de ser
feliç a l'escola.
El nou paradigma
escolar (diguem-li holisme, escola lliure, escola democràtica,
educació natural,...) busca espais que puguin ser descoberts
lliurement per l'infant, fins al punt d'esdevenir un espai educatiu
il·limitat, totalment obert a la societat en la que viu i a la qual
ha d'integrar-se. I la societat actual, té intenció d'obrir-se a
l'escola per mostrar-se com és realment? “Ja
us trobareu amb la realitat quan acabeu l'escola, al món laboral”,
com se sol dir.
I en aquesta
societat, el seu entorn més immediat és la família. Demanem als
pares que recordin la seva infància; els hagués agradat que els
preguntessin DE VERITAT què els agradava fer? Que els haguéssin
deixat experimentar amb allò que els interessava? No els hagués
agradat escollir de manera encertada el seu futur? Sentir-se recolzats en les seves decisions, aprendre
els seus errors (que no és el mateix que aprendre dels
seus errors) sense que ningú els digui que està mal fet. I a
nivells més físics:
No haguéssin estat millor en coixins a terra o sobre la gespa, o de
genolls... aprenent?
La pregunta dels pares és semblant
a: i quan arribin a l'institut? I quan vagin a la universitat? I quan
accedeixin al món laboral? Aquí es planteja un altre dilema, aquest
a nivell social: la societat com la coneixem és com la volem pels
nostres fills?
L'ambient de competivitat,
d'escalada, d'individualisme, de fragmentació és el nostre dia a
dia, també com a docents, com a ciutadans. Per què no permetem que
la propera generació sigui més feliç que la nostra? No que tingui
més poder adquisitiu, que sigui més feliç. Que tingui més ganes
de viure, i de fer-ho de manera més natural, més sana. Gadner
aposta per les intel·ligències múltiples; jo també. Som com un
gran trencaclosques, que hem convertit en un joc de cartes gegant, on
cada una és exactament igual a la següent.
El nou paradigma educatiu aposta per
una reflexió profunda que s'estén molt més enllà de l'entorn
escolar.
